Als Bisbes de Catalunya.
L'Aula del Romànic
|
ALS BISBES DE CATALUNYA
Sentint-nos en comunió amb tota l'Església, un grup de
cristians -laics i preveres- que vam participar al Concili Provincial
Tarraconense us volem manifestar la nostra inquietud i els nostres anhels.
I. Concili Provincial Tarraconense
Ressonen encara en els nostres cors les resolucions clau del nostre concili:
"Sentim el goig d’anunciar l’Evangeli del regne de Déu, i
el vivim en la nostra societat concreta, marcada per la secularització
i pel pluralisme" (1,a).
"Expressem el nostre desig de pau i de reconciliació civil
i religiosa. Així es descarta un esperit d'evangelització
feta des del poder, duna manera que arribés a eclipsar les energies
de la Paraula i de l’Esperit de Déu. Només així serà
possible que propostes concretes no siguin interpretades com a signes
d'una voluntat de control de la societat o de les persones o com a actes
de pura afirmació institucional" (1,b).
"Cal reconèixer i acceptar la pluralitat interna que ens enriqueix
recíprocament: l'Església és una i pluriforme, no
pas monolítica. Cal, en concret, que s'acceptin mútuament
les distintes concepcions i models d'evangelització: la dels qui
cerquen la renovació en la certesa i en la seguretat, pel que fa
a la formulació de la doctrina, a la disciplina o al culte, i la
dels qui cerquen la renovació en el risc de l’aventura humana.
Cal aquí evitar dos esculls: fer com si aquestes diferències
no existissin i fer per manera que algun d'aquests dos pols s'imposi com
a posició oficial del Concili." (1,c).
II. Retorn a una Església preconciliar. (Lumen gentium)
Constatem, en canvi, que són molts els signes de retorn cap a
una Església preconciliar. Aquest retorn té formes diverses
segons temes i bisbats. Amb això no volem pas dir que a la nostra
Església no hi hagi realitats positives, sovint poc conegudes.
N'hi ha moltes i a tots els nivells. Però la impressió és
que l`Església en general, i més concretament a Catalunya,
cada vegada s'assembla menys a la que havien esbossat els concilis Vaticà
i Tarraconense i que tots havíem somniat. Tots en som responsables;
tots devem tenir necessitat de conversió.
Perquè, en lloc de fraternal, plural i participativa, l’Església
cada vegada és més autoritària, uniformista i dominadora.
En lloc d’un clima d’obertura, de diàleg i confiança, que
en aquestes circumstàncies dificils seria més necessari
que mai, s'hi respira més aviat un clima de malestar i malfiança,
que genera inhibició, recels i divisions. Cristians valuosos sovint
queden marginats per no ser de la devoció del superior o perquè
no s'expressen com ell.
La recent elecció de bisbes mostra el secretisme -per a molts cristians
dolorós incomprensible- que envolta els procediments eclesiàstics
i posa en evidència el mínim sentit de comunió i
democràcia.
Tots somniàvem una Església pobra, acollidora i servicial,
oberta als problemes, angoixes i alegries dels homes; que fos com una
font de plaga del poble. I ens trobem massa sovint amb una Església
arrogant, segura d'ella mateixa, encastellada en els seus principis i
dogmes, més preocupada de les seves institucions que de les persones.
Una Església que, en lloc de fer llei de la igualtat, comunió
i corresponsabilitat entre tots, restableix les categories, dignitats
i protocols i fa gala de vestimentes i distintius. Es tracta d'un veritable
retorn al clericalisme amb tot el que aquest suposa. Què se s’ha
fet de l'esperit del concili?
III. L'Església queda desfasada de la cultura actual . (Gaudium
et spes)
Si alguna cosa va representar el Vaticà II va ser l’obertura al
món, en una actitud de diàleg i de col·laboració.
Però no és estrany que una Església com la que acabem
de descriure s'hagi allunyat cada vegada més de la vida i del món.
Sigui per por, sigui per ressentiment, l’Església, en veure's desbordada
pel curs de la història i postergada per la societat, s'ha retirat
als campaments d'hivern, a les seves posicions de sempre, atrinxerada
en la seva doctrina i en les seves lleis.
Aquesta actitud de tancament i de conservadorisme ha portat a un divorci
cada vegada més profund entre Església i societat-cultura,
sobretot entre les generacions joves.
El gran repte del nostre món seria aquest: l'encaix del cristianisme
o de l'Església amb la cultura actual, entesa no sols com a mentalitat
sinó també com a configuració social.
Sabem que la Bona Nova del Regne està destinada als pobres i senzills
i que la seva força radica en la de l'Esperit, que és do
de Déu pacient i respectuós amb tothom, i que sap adaptar?se
a totes les realitats que són autènticament humanes. Per
això lamentem que l’evangelització adopti sovint estils
que revelen actituds de superioritat i de seguretat i manifesten una prepotència
que s'adiu poc amb una oferta humil i joiosa des d'un testimoniatge duna
vida compromesa amb la construcció del nostre món.
La litúrgia ha esdevingut més ritualista i solemne, però
també més encarcarada, menys viva, més allunyada
del poble, en els signes i en el llenguatge.
Però on més evident es fa el desfasament de l'Església
respecte a la societat actual és en el camp de la moral. L’Església
continua entestada en una moral de principis objectius immutables (els
actes són en si mateixos intrínsecament bons o dolents),
que, en un món en transformació, la porta d'atzucac en atzucac.
Ens referim especialment al camp de la moral sexual, tant pel que fa a
sexualitat en general, com pel que fa a la moral conjugal en tots els
aspectes (contracepció, divorci, etc.), on sembla que no es tenen
prou en compte les vivències cristianes de l'amor. Pel que fa a
l’avortament, sembla que tampoc; es tenen prou en compte les situacions
subjectives. I lamentem una actitud poc favorable a la revisió
de criteris sobre formes alternatives de generació humana.
Tampoc no ens sembla que l’actitud de l’Església jeràrquica
estigui suficientment oberta a revisar posicions preses de fa temps sobre
el celibat dels capellans, la manera de celebrar el sagrament del perdó,
l’estatut de la dona en l'Església i l'aplicació de normes
relacionades amb l'ecumenisme. Ens sembla que s'estan reforçant
les estructures clericals de l'Església, í constatem que
són represaliats els teòlegs i pensadors que s'embarquen
en l’actualització del missatge i en la recerca a mar obert de
la veritat i de la llibertat.
Això fa que sovint l’Església, més que com a sagrament
d’un Déu misericordiós, aparegui al nostre món com
una institució repressiva i fins inhumana.
IV. Identitat i unitat pastoral de l’Església catalana. (Dignitatis
humanae)
Com demana el Concili Provincial Tarraconense (138?143), volem una Església
encarnada, fidel al país i a les seves arrels socials, culturals,
històriques i lingüístiques, que promogui la inculturació
de la fe i estigui atenta als nostres problemes específics.
Volem un enfortiment de la unitat pastoral de les Esglésies que
tenen la seu a Catalunya, amb vista a una acció evangelitzadora
i pastoral més eficaç i a una presència eclesial
més significativa.
Per aconseguir-ho, a més de la voluntat decidida de tots i molt
especialment dels nostres bisbes, necessitem una configuració jurídica
que ens doni una veritable autonomia de decisió i planificació,
de manera que no haguem de dependre d’una Conferència Episcopal
que té problemes i interessos molt diferents i massa sovint contraposats
als nostres. Units, sí; però dependents, no.
En efecte, no és difícil adonar-se que massa sovint l’Episcopat
espanyol ha actuat per motius no solament pastorals sinó també
polítics, greument perjudicials per al nostre poble i per a la
nostra Església. La darrera mostra l’hem tinguda en el document
sobre terrorisme i nacionalisme.
Per diversos motius la nostra Església catalana es troba sovint
davant de dificultats, com per exemple:
- Retenció del Concili Provincial Tarraconense i de l’estatut:
de regió eclesiàstica, amb el clar intent d'imposar el "cafè
per a tothom'.
- Desmembració de la diòcesi de Lleida (quan l`Església
sempre havia respectat les divisions naturals) i espoliació del
museu diocesà.
- Nomenament de bisbes amb la preterició més absoluta de
les diòcesis i dels bisbes catalans.
- Enfortiment, a través del nomenament de bisbes valencians, de
l'eix Balears-València en contra de l’eix Balears-Catalunya. També
voldríem fer notar que la unitat de la llengua només és
reconeguda per l’Església espanyola quan es tracta d'imposar-nos
bisbes valencians.
Sabeu prou que aquesta llista es podria allargar indefinidament.
Hem exposat algunes realitats que desitjaríem que es convertissin
en pautes d'un diàleg, que trobem a faltar, i que estem segurs
que redundaria en benefici d'aquella Església que tots estimem
i que Jesucrist, malgrat les nostres inconseqüències, encara
estima més. Una Església que sigui evangelitzadora i evangelitzada,
acollidora, fidel a la missió d’ajudar gent molt diversa a refer
la seva experiència de Déu, humil, fraterna, i oberta a
tothom (1,e).
L'Aula del Romànic
1 de desembre del 2003
|