IN MEMORIAM

Martí Amagat Matamala

 

 

En el Funeral de Mn. Martí Amagat. Banyoles, 23 de maig de 2011.
A petició de la família i en nom dels amics i companys.


Martí, les nostres paraules queden curtes davant la teva figura, la teva vida i la teva lluita.

Persona sempre en recerca, sense creure’t mai en possessió de la veritat.
Perquè com deia el teu admirat Cardijn: “Una veritat només és veritat quan és viscuda”.
Compromès, des del començament, amb la classe obrera, en la JOC i l’HOAC, en les barraques de Montjuïc, patint l’infortuni dels immigrats.
Revivint sempre el Veure, Jutjar i Actuar de la Revisió de Vida.
Amb esperit de líder i pastor, mai per damunt, sempre al costat.
Amb criteri i paraula clara i compromís social transparent.

Martí, tenies una fina i profunda sensibilitat humana, que traduïes en poesia, de versos àgils i florits que traspuaven en nostàlgia la utopia de la fe:
“Tinc fred, Senyor, com l’aigua que somnia
al fons de les cingleres de granit.
La sang em plora de malenconia.
Estic cansat de tant cercar en la nit”.
Són paraules teves.

Tenies el do de la paraula i del missatge, missioner dels nostres pobles i ciutats, tocant el cor de les persones, assenyalant Jesucrist com al més gran valor.
Havies sabut relligar amb mestratge, la saviesa dels anys, la duresa de la vida humana i les punyents preguntes sobre l’existència en aquest món.

Sempre motivat per l’Evangeli, et senties identificat del tot amb l’esperit del Concili Vaticà II: Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes de les persones, tenien un lloc cabdal en el teu cor de cristià.
Mogut per aquests principis vas ser un dels creadors del Fòrum Joan Alsina, treballant en la comissió durant deu anys.
Encès per la fidelitat a la teva vocació, et preocupava l’escassa renovació de la vida i la missió del capellà i la situació dels companys sense l’exercici del ministeri.

Perquè estimaves l’Església, eres un defensor de la llibertat d’expressió, dintre i fora d’ella.
Crític amb l’ostentació, el poder i l’autoritarisme d’una part de la jerarquia.
Somniaves i maldaves per una Església de germans, cadascú en el seu lloc, però tots iguals, ni superiors ni inferiors.
Volies una Església que s’encarna i pateix amb el poble.
Una Església bona nova, més fidel a l’Evangeli que a les lleis.
No t’empassaves l’Església de Constantí, sinó que combregaves amb l’Església de Jesús de Natzaret, germà de tots pobres de la terra, Vivent per sempre.
En aquest sentit, volem escoltar novament les teves paraules fetes poesia:
“Als teus joglars, Senyor,
ens demanares
que consagréssim aquell pa blanc de la justícia,
i el vi que esclata en joies solidàries,
el pa que dóna ganes de donar-se,
i el vi que tanca les ferides de l’amor
amb carícies d’un arcàngel.
Als teus joglars, Senyor,
ens demanares
que amb veu encesa interpel•léssim els feudals,
tant del birret com de l’espasa,
perquè trenquessin les cadenes
i percebessin el silenci de les llàgrimes”.

Gràcies, Martí, amic i company, perquè ens deixes un valuós testament, que no només està escrit en els teus llibres, sinó en la teva pròpia vida.
Després de tant d’esforç, descansa ara en la pau del Senyor en una abraçada eterna.
I prega per nosaltres.

Fèlix Mussoll.

de la família

En Martí s’exclamava fent broma de que Déu li havia donat una família d’agnòstics. Nosaltres, ara mateix ja no podem dir si en som o no en som. Xerrada a xerrada, any a any, em sembla que en Martí ens ha acostat al que pot ser Déu.
Ens emocionà l’idea d’aquest déu que és un “Déu de persones lliures i no d’esclaus, (que) Mai per mai no demana l’anorreament de la pròpia consciència, ans ens la il•lumina i vigoritza; mai per mai no ens la supleix ni suplanta.” El Déu que, deixant-nos errar, ens mostra com confia en nosaltres, com Ell sap que ens en sortirem.
Fora d’ordres i ritus, ens hem enamorat d’aquest Déu pare que, tot patint, deixa fer als seus fills confiant que entre ensopegades ho faran bé.
En Martí també ens ha fet veure al Déu brillant de la carta al Corintis; el Déu que ens dóna l’amor com a eina i guia i que ens diu que sense amor no som res, tant si ens sacrifiquem, com si disposem de tota la ciència o del do de la profecia...
Ara, davant del Déu ple d’amor que ell estimava podem i volem dir, sense ironia, als venedors de ritus i salvacions prescrites: perdoneu, però tanmateix si a nosaltres no ens podeu considerar catòlics, que és la religió veritable, com voleu que ens fem de la vostra?
Avui em convindria, ens convindria, un déu més intervencionista, que ens dictés, ben fet, aquest escrit o que tornés en Martí entre nosaltres. Però llavors nosaltres seríem maquinetes i no ens podríem estimar, ni estimar-lo .... ni ens estimaria.

Família de mossèn Martí Amagat Matamala

estimat oncle

Estimat oncle,
Quan va morir l’àvia li vas dir a ma germana, allà present, que són aquestes situacions, la mort d’una persona estimada, les que enforteixen una persona.
No saps pas quanta raó tenies!
La teva saviesa era la llum que ens servia per anar fent camí.
Però una persona no mort mai si és recordada.
Doncs bé, sàpigues que els teus, la teva família, els teus amics, els teus estimats arenyencs....et seguirem portant al cor i al pensament....juntament amb aquella vitalitat que desprenies des del mateix moment que el primer bri de llum indicava el començament d’un nou dia.
Ens ha deixat el que per a mi ha estat un segon pare.
No, no és un comiat, sinó un fins aviat!

 

Text preparat pel funeral, però que no va poder ser llegit

 

Els primers records que tinc d’en Martí són dels temps en què era Missioner Diocesà. Era conegut com un comunicador de raça noble. Sempre l’he admirat per la seva paraula vibrant, incisiva, lúcida, intel•ligent. Ningú no podia fer el sord ni adormir-se. Aconseguia de fer-se escoltar perquè havia estat capaç d’acollir, de commoure’s, de patir amb, d’estimar de veritat tot i tothom que tenia a l’abast. He fet servir els temps passats, però ja compreneu que ho va fer en tot moment I que ho fa, només faltaria, avui mateix.
Ha escrit molts llibres, però ara tinc especialment present “L’ombra blanca”, aquell en què aboca millor la seva bonhomia i el seu tarannà més característic. Quan tracta de precisar qui són els àngels, escriu la definició que més l’abelleix: “Un àngel és tot aquell que ens estimula i ajuda que traguem la millor versió humana possible de nosaltres mateixos. Ja ho veieu que s’està definint ell mateix. Qui pot dubtar que en Martí és un àngel de cap a peus? Estic segur que tots els que sou aquí podríeu fer una llarga llista de moments en què ens ha estimulat i ens ha ajudat a treure la millor versió humana possible de nosaltres mateixos.
De la llarga llista d’àngels que comenta, m’aturo en dos:
L’àngel de la fidelitat. Diu que la fidelitat significa ésser constant en l’afecte envers aquelles persones o coses amb les quals tenim lligams d’amor o de gratitud. Tinc gravada amb molta vivesa una imatge significativa: quan, en el Fòrum Joan Alsina, debatíem la redacció del document “uns referents lluminosos” per establir-los entorn d’en Joan, d’en Quim Vallmajó i d’en Gumersind Vilagran, en Martí establia amb contundència els tres eixos de la seva fidelitat: Jesús de Natzaret, la pròpia consciència i les persones amb qui fem camí. Jo i molts dels que sou aquí, som testimonis de primera mà de les suors i les llàgrimes que li va costar aquesta triple fidelitat, del seu tremp de lluitador insubornable per mantenir-la dempeus. Molts ho van intentar, des d’instàncies ben diverses i amb arguments ben pesants, però ningú no va tòrcer la seva enteresa.
Quan parla de l’àngel dels canvis, fa referència a aquella dita de vigència permanent. “Església ha d’estar reformant-se constantment”. Penso que l’adhesió a aquest principi és la quarta pota de la seva fidelitat. El seu compromís amb l’Església va estar marcat sempre per aquest axioma. És evident que tampoc no li va ser fàcil i que sovint va ser víctima de l’esclerosi dominant, però mai no va abaixar la guàrdia ni va arriar l’estendard.
I acabo tornant-li la dedicatòria que em va signar al llibre de què he estat parlant: A reveure, Martí, estimat amic, conspicu ambaixador, àngel diligent del Fòrum Joan Alsina.
Banyoles, 23 de maig de 2011.
Lluís Costa



l'escrit de en Ramon Verdaguer, d'Arenys, molt estimat per en Martí

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/197761

 

 

Serrallonga
de sinera estant
divendres, 27 de maig de 2011
ESTIMAT MARTÍ (HOMENATGE A MARTÍ AMAGAT MATAMALA - L'AMIC)
ramonverdaguer |
TASTS DE VIDA | dilluns, 23 de maig de 2011 | 23:46h

Estimat Martí:

Aquest matí hi érem quasi tots a l'església de Santa Maria de Turers, a Banyoles. Bé, tots no hi èrem, alguns els hem anat perdent pel camí. Però tots el que hi érem estàvem a tu. I tu, amb nosaltres. Segur. I molts, com tu, erem d'Arenys....
Però potser el que molts dels que estàvem reunits no sabien, és el viarany ignot que vas haver de seguir abans d'ahir, quan vas emprendre el viatge, aquest llarg viatge, el destí del qual, de tan lluny que va, el tenim a tocar de casa. I fet i fet, vas anar de núvol en núvol fins a trucar la porta del Pare. I és clar, allí et vas trobar amb el porter Major, Sant Iu, sí aquest patró dels procuradors i d'algún misser desvagat I ell, que et coneixia molt bé, et volia engalipar, fent-te firmar una lligamanega ben galdosa... et volia fer acceptar la mar de condicions abans de donar-te el tiket per a poder traspassar la porta.... I tu, murri, el vas enfarfegar amb la teva bonhomia i saber fer, amb el teu cor dolç i esbatanat i amb les teves paraules seductores, i davant d'aquest devessall de sabiduria i de bondat de cor....... el pobre Iu no va tenir més remei que deixar-te entrar.
I mira que és cas: algú pot pensar que vas anar directe a la dreta del Pare, però cà, abans tenies massa feina: havies de saludar els desheretats de la terra, els que pateixen, la pobretalla que no te qui l'escolti, els nets de cor i els d'esperit lliure, i és clar, amb tantes romagueres (talment com si anèssis a tocar ratlla per la Riera de Sinera) vas trigar a anar a veure el Pare: Aquest, bonhomiós, que et coneix molt bé, va dibuixar un somriure sorneguer i us vareu entendre d'alló més. Però, mira que ja ets!!! tu frisaves per anar a saludar al teu patró: I qui voleu que sigui: si no en pot ser d'altre de Sant Martí. Quin parell!! Fets l'un per l'altre i l'altre per l'un !! tan calcats i tan ben girats, que s'amotllen d'alló més bé. Talment que el pegot hagués fet una sabata per son peu. Ah! i quan us vareu trobar, quina manera de garlar, Déu meu!!: Igualtets tots dos: de joves, cavallers de mitja capa i espasa, goitant allà on podíeu agombolar un pobre de solemnitat, que, sense pensar-vos-ho gaire, li lliuràveu la mitja capa perquè s'aixoplugués, no sols de les maltempsades, sino dels maldestres mancats de cor que hi ha pertot arreu. I abrigat i tot, amb la mitja capa, vareu notar que el pidolaire tenia fred: Vosaltres que sí, que li etziveu l'estiuet de Sant Martí, no fóra cas que es morís de fred... I així, xalant de valent. I mireu que sou iguals!!: I com sap tothom, Sant Martí és el Sant, potser l'únic, que la iconografia cristiana el grafia de dues formes: el Sant Martí cavaller jove, el del cavall, l'espasa i la mitja capa. I després, ja granadet, de Sant Martí assegut al seu setial de Bisbe. I tu saps que Sant Martí adult no volia de cap manera que el fessin bisbe de Tours, ell havia d'estar amb els seus, amb els pobres, amb els deheretats.... però ai las! que els seus feligresos se l'estimaven massa i l'anaren a cercar al lluny del lluny, li embenaren els ulls i un cop dins la catedral, majestuosa, en silenci, i on es trobaven tots els seus feligresos silents, li varen desembenar els ulls, tots els seus feligresos el cobriren amb alegroies, petons, crits i salms i finalment l'aplaudiren.
Amb tu, avui, hem procurat fer el mateix: quan un teu company del fòrum Alsina ha dit unes paraules molt sentides, molt profundes, amb molta estima, tots els que omplíem l'església, potser de forma irreverent, hem engegat a aplaudir. T'aplaudiem a tu, el nostre bisbe espiritual: Ja ho veus Martí. No has pas marxat. Ets aquí amb nosaltres. Et volem i t'estimem, ets el nostre "bisbe".
Ah! que no m'en descuidés, aquests dies per això que ara anomenen internet, algú, quan ha sabut que ens has deixat, algú que, de ben segur t'estima molt, però que no et coneix massa bé, deia: Martí descansa en Pau. I cà! que deus cridar tu: en Pau segur que estàs. Tu eres i ets la Pau. Només mirar-te ja es veu... però, de descansar res, que queda molta feina. I tu, des del casal del Pare, vetlla per tots nosaltres, goita'ns per si ens desviem de recte camí, si perdem el nord, si no vetllem pels altres, si no estimem com ens has ensenyat i en definitiva, com diu el poeta vetlla perquè mai oblidem que ...
El desvalgut/i el qui sofreix/per sempre són/els teus únics senyors./Excepte Déu,/que t'ha posat/dessota els peus/de tots.

Fins molt aviat Martí. Mira que t'estimem. I és que t'has fet estimar tant!!!
Records de l'A. i del teu fillol, En X..... i és clar... de la X. i també meus.
Molts petons !!!